Les fonts d'informació científica

Observa l'esquema: distingeix les fonts primàries de les secundàries, però els quatre exemples marcats amb «?» esperen ser classificats. Explica la diferència entre una font primària i una font secundària i classifica els quatre exemples de l'esquema: l'article en què un equip de recerca descriu el seu propi experiment, un llibre de text, un vídeo de divulgació i l'entrada d'una enciclopèdia.

Explica què significa que una font d'informació sigui fidedigna i posa dos exemples de fonts fiables i dos de fonts poc fiables per fer un treball de ciències.

La Viquipèdia és una enciclopèdia escrita entre milers de voluntaris. Explica si és una font primària o secundària, quins riscos té fer-la servir i dues estratègies per aprofitar-la bé en un treball (mirar les referències de l'article, contrastar la informació en una altra font).

Els equips científics publiquen els seus resultats en revistes i els presenten en congressos. Dóna dues raons per les quals comunicar els resultats és una part essencial del mètode científic.

Abans de publicar-se, els articles científics passen per una revisió per experts. Explica en què consisteix aquest procés i quines garanties aporta a la resta de la comunitat científica.

Fins al 2006 els llibres deien que el sistema solar tenia nou planetes; des d'aleshores en diuen vuit, perquè Plutó es va reclassificar. Explica què ens ensenya aquest cas sobre la importància de la data de les fonts i sobre com canvia el coneixement científic.

Busques informació sobre les vacunes i trobes dos webs: la pàgina oficial d'una organització de salut, signada per especialistes i amb referències, i un blog anònim ple de publicitat de «remeis naturals». Raona quina és més fiable assenyalant tres pistes concretes (autoria, data de publicació, referències, interessos comercials).

Un titular anuncia: «La ciència demostra que la xocolata aprima». Indica tres dades sobre l'estudi original que la notícia hauria de donar per poder valorar-la (qui el va fer, amb quantes persones i en quines condicions, on es va publicar) i explica per què importa cadascuna.

Una mateixa troballa es titula en un diari «Un petit avenç podria ajudar a tractar l'alzheimer en el futur» i en un altre «Descoberta una cura miraculosa contra l'alzheimer!». Compara tots dos titulars: quins recursos fa servir el sensacionalista, quin efecte produeix en el lector i quin s'ajusta millor al treball científic real.

Un anunci ven un braçalet que «reequilibra l'energia de l'organisme» i està «avalat per milers d'usuaris satisfets». Identifica almenys tres senyals de pseudociència en aquest missatge i explica quines proves exigiries abans de creure els seus efectes.

Una empresa de refrescos finança un estudi que conclou que el sucre no influeix en l'obesitat. Raona per què aquest finançament obliga a examinar l'estudi amb més cura i anomena tres coses que comprovaries sobre el seu disseny i sobre qui l'ha pagat.

Un documental molt popular afirma: «L'ésser humà només utilitza el 10 % de la seva capacitat cerebral; si aconseguíssim activar el 90 % restant mitjançant entrenament mental, tindríem capacitats extraordinàries com ara telepatia o memòria absoluta». L'autor sosté que la seva hipòtesi és vàlida perquè «ningú ha demostrat en un laboratori que sigui impossible utilitzar més del 10 %».

1. a) Rebat aquest mite aportant dos arguments biològics basats en el funcionament del cos: un de relacionat amb l'elevada despesa energètica del teixit cerebral (consumeix prop del 20 % de l'energia total de l'organisme) i un altre amb les observacions mèdiques sobre les lesions cerebrals.
2. b) En la investigació científica regeix el principi de la «càrrega de la prova». Explica quin error comet l'autor en afirmar que la seva hipòtesi és vàlida mentre no es demostri el contrari.